L'Observatori de Dinàmica Solar de la NASA observa les taques solars

Avui us porto el que la NASA va considerar imatge del dia el 4 d'agost de 2017.

El 5 de juliol de 2017, l'Observatori de Dinàmica Solar de la NASA (SDO per les sigles en anglès) va observar una regió activa, una àrea de camps magnètics intensos i complexos, mentre orbitava al costat visible del Sol. El satèl·lit va seguir rastrejant la regió a mesura que creixia i finalment al girar al voltant del Sol va quedar fora del camp de visió el 17 de juliol.

 clic a la imatge per engrandir

Amb els seus camps magnètics complexos, les taques solars són sovint la font d'una interessant activitat solar. Durant la seva jornada de 13 dies a través del Sol, la regió activa, anomenada AR12665, va representar un espectacle per als satèl·lits observadors solars de la NASA, produint diverses flamarades solars, una expulsió de massa coronal i un esdeveniment de partícules energètiques solars. Mireu el vídeo a continuació per saber com els satèl·lits de la NASA varen rastrejar la taques solars al llarg d'aquestes dues setmanes.

Aquesta imatge ens mostra una composició de la taques solars en llum ultraviolada visible i extrema, que mostra espirals brillants sobre la regió activa: partícules que flueixen al llarg de les línies del camp magnètic.


Crèdit de la imatge: Centre de vol espacial Goddard de la NASA/SDO

Pots veure l'article original fent clic aquí.

La levitació acústica, molt més que física recreativa

Els físics saben fer levitar objectes en el laboratori des de fa dècades. Utilitzen camps elèctrics o magnètics, però també ones de so. La levitació acústica té aplicacions interessants, en particular per obtenir nous materials per a l'electrònica o per a la síntesi de fàrmacs. Investigadors japonesos han creat un nou dispositiu de levitació acústica que proporciona resultats visuals impressionants. 

Captura d'imatge d'un dels vídeos realitzats pels investigadors japonesos per mostrar les possibilitats de controlar objectes mitjançant ultrasons. Atrapat en ones estacionàries obtingudes mitjançant l'enfocament de feixos d'ultrasons, les boletes de poliestirè copien la forma en l'espai d'aquestes ones estacionàries.Crèdit: Yoichi Ochiai (Universitat de Tòquio) 

 

La demostració que acaba de realitzar un grup d'investigadors de la Universitat de Tòquio no és nou realment, sinó que posa l'elegància i la bellesa en el control que permet la levitació acústica dels objectes. En un dels vídeos que publiquen a la xarxa, podem veure un impressionant ballet de boles de poliestirè flotant màgicament. Els físics recorden que la levitació acústica mitjançant ones sonores estacionàries generades pels altaveus es remunta al 1975 com a mínim, amb diferents treballs nord-americans. És una mica com atrapar objectes en una zona de la superfície de l'aigua amb onades produïdes degudament.

Aquesta tècnica ha anat evolucionant al llarg dels anys, i ha esdevingut capaç de suspendre no només objectes petits en una regió d'espai a una alçada modulable, sinó també a moure'ls en tres dimensions. La solució trobada pels investigadors japonesos però, permet evidentment un millor control que en els experiments realitzats pels investigadors nord-americans. A més, utilitzen els convertidors de tipus triplet de Langevin per generar ultrasons mitjançant cristalls piezoelèctrics, la qual cosa és molt menys molesta per a l'oïda que en el cas d'alguns experiments de la NASA en la dècada dels vuitanta del segle passat.

 

 
Gràcies als seus emissors de ultrasò focalitzats, els investigadors atrapen ones estacionàries d'objectes de diferents mides i composicions. Comencem veient-hi boles de poliestirè. Crèdit: Yoichi Ochiai (Universitat de Tòquio), Takayuki Hoshi (Institut de Tecnologia de Nagoya), Jun Rekimoto (Universitat de Tòquio, Sony CSL).

La levitació acústica és sens dubte elegant, però és a priori menys engrescadora que la levitació magnètica. Sembla que té moltes menys aplicacions, mentre que el descobriment de superconductors a temperatura ambient podria permetre la difusió de la tecnologia Maglev o els somnis de l'exposició Supradesign. Tanmateix, la NASA ha invertit en investigacions de levitació acústica des de la dècada dels 70 del segle XX. Encara és continua investigant al Laboratori Nacional d'Argonne, famós pel seu paper en el projecte Manhattan. 

Levitació acústica i microgravetat

Fa unes dècades, hi havia una gran esperança per a la producció de nous materials, en particular semiconductors en ingravidesa a bord d'estacions espacials permanents. També es va preveure l'obtenció de determinades substàncies amb aplicacions farmacèutiques. La levitació acústica ja ha proporcionat un mitjà per explorar certes tècniques de fabricació a terra i simular els efectes de la microgravetat. Sobretot, permetia manipular objectes flotants a l'espai a voluntat i realitzar experiments sense contacte amb les parets.

Cambra de levitació acústica construïda el 1987 per un experiment de microgravetat per a la NASA. Les plaques de plexiglàs formen una cavitat ressonant cúbica amb tres altaveus connectats al cub per guies d'ona acústiques fetes d'alumini. En enviar ones de so (600 Hz) i ajustar la relació d'amplitud i de fase entre els tres altaveus, podrien controlar-se levitació i moviment en totes les direccions. Aquest experiment es va utilitzar per estudiar a la Terra els efectes de les condicions de microgravetat que existien en el transbordador espacial en òrbita. Crèdit: drdeak, YouTube

Cal saber, per exemple, que és més fàcil obtenir la forma amorfa de certes substàncies medicinals, permetent una evaporació de la solució en levitació acústica. En contacte amb les parets d'un contenidor, és normalment la forma cristal·lina la que s'obté. Però és menys assimilable per un pacient i, per tant, el tractament és menys efectiu i requereix dosis més elevades de producte; i això resulta ser un desavantatge.

Utilització de la levitació acústica per a la microrobòtica i les escumes

El que probablement ve a la ment dels investigadors japonesos és la capacitat de manipular petits components electrònics o microrobòtics sense tocar-los, fent servir un tipus de pinça ultrasònica. També és possible manipular petites gotes de metalls o altres substàncies foses, plàstics per exemple, per tal de dipositar-les selectivament sobre els components.

Una altra aplicació menys coneguda es refereix a les escumes que la indústria utilitza, per exemple, en forma de detergent per netejar màquines o per lluitar contra els vessaments de petroli. Malauradament, la gravetat dificulta la comprensió de la física de les escumes. La levitació acústica ens permet estudiar aquesta física sota condicions d'ingravidesa. Com es pot veure, els treballs dels físics japonesos no donen cap motiu per pensar que son simples jocs amb ultrasons per realitzar entretinguts experiments.

Ho he vist aquí.

La sonda Voyager 2 es llença cap a l'infinit des de fa 40 anys.

Article original publicat el 21/08/2007
Article original modificat el 18/08/2017 

Mentre que la sonda Cassini completa ara la seva missió al voltant de Saturn, l'últim visitant del planeta dels anells, la Voyager 2, que l'havia "fregat a només" 161.000 km el 25 d'agost de 1981, celebra el seu quarantè aniversari a l'espai. Actualment es troba a 17 mil milions de quilòmetres de la Terra, una mica menys que la seva germana Voyager 1 (20 mil milions de quilòmetres), i son els objectes més allunyats de la Terra fets per la mà de l'home. En 296.000 anys, la Voyager 2 arribarà als suburbis de Sírius.

Article publicat el 2007

El 20 d'agost de 1977, seguint a la Voyager 1, va ser llançada 16 dies més tard des del Cap Canyaveral. La sonda de 800 kg va ser inicialment programada per a un programa d'estudis de cinc anys prop dels planetes; Júpiter (9 de juliol de 1979) i Saturn (12 de novembre de 1980). Però en aquesta etapa de la missió, els tècnics de la NASA i del JPL (Jet Propulsion Laboratory) van estimar que la nau, en perfecte estat, podia aprofitar el temps extra visitant Urà, i possiblement Neptú.

El 24 de gener de 1986, la Voyager 2 va arribar al final d'aquest gran salt i es va acostar a Urà, a on el seu instrumental aportava imatges i revelava detalls fins ara desconeguts sobre el món físic del planeta gasós, els seus anells, els satèl·lits i el camp magnètic. La sonda va creuar-se amb Neptú el 25 d'agost de 1989, després va prendre la direcció cap a l'espai interestel·lar. 

Però tot i que la seva missió hauria d'haver estat acabada després de tants anys, alguns investigadors consideren que només estava a punt de començar... per a un nou objectiu; explorar l'espai fora de l'heliosfera. Aquest límit, ubicat a 14,1 mil milions de quilòmetres del Sol, és on els vents solars es desacceleren per entrar a l'espai interestel·lar creant zones turbulentes, la Voyager 1 hi va arribar al desembre de 2004, mentre que Voyager 2 s'hi aproparà a finals d'aquest any.

Cadascuna de le naus està equipada amb diversos instruments que estudien el vent solar i la seva composició, partícules d'energia, camps magnètics i ones de ràdio. La impossibilitat d'utilitzar l'energia solar a tal distància, de la qual la nostra estrella només apareix com una estrella una mica més brillant que les altres, ha obligat als dissenyadors de les màquines a subministrar-los amb generadors de ràdio isotòpics Que proporcionen un subministrament de corrent continu de 300 watts. Es comuniquen amb la Terra a través de la xarxa espacial profunda (DSN) distribuïda per tota la superfície del planeta.

Els senyals de ràdio emeses actualment per la Voyager a una distància de 12,6 milions de quilòmetres arriben al nostre planeta després de creuar el cosmos durant 12 hores a la velocitat de la llum, que és de 300,000 km/segon. Per a la Voyager 1, que és a 15,6 milions de quilòmetres, aquesta durada augmenta a 14 hores. Així, en aquest cas, passen 28 hores entre l'enviament d'un senyal i la confirmació de la seva bona recepció.

Cadascun dels dos conjunts inclou un disc de coure placat d'or, que conté diversos enregistraments de so, així com 116 imatges que representen diversos paisatges, plaques anatòmiques i diagrames senzills. Cada disc està acompanyat d'una agulla i una cel·la per llegir-la, així com un manual. Podeu trobar-ne informació més detallada en aquesta altra entrada al bloc.

Les Voyager 1 i 2 continuen allunyant-se del nostre Sistema Solar, en diferents direccions, i a una velocitat de 17 quilòmetres per segon. Els enginyers de l'agència nord-americana estimen que les seves reserves d'energia han de permetre mantenir el contacte amb la Terra com a mínim fins al 2020, quan les dues sondes seran a  20 i 16'8 milions de quilòmetres de distància. Continuant en el seu curs, Voyager 1 hauria de creuar l'estrella AC+793888 a la constel·lació de la Girafa en 40.000 anys, mentre que Voyager 2 prendria el rumb de Sírius, el més brillant dels estels de la nostra volta celeste a on hi arribarà en 296.000 anys. Però molt abans d'emmudir, apostem que les dues naus que la NASA no dubta a anomenar-les llegendàries, han enriquit encara més el nostre coneixement d'un espai interestel·lar que no visitarem en cap moment.

Finalment, en forma d'una petita digressió semi-científica: Quina de les naus espacials Voyager 1 o 2 trobarà vida terrestre o extraterrestre?

Ho he vist aquí.

La retorçada galàxia vista pel Hubble

La gravetat regeix els moviments del cosmos. I dibuixa multitud de galàxies juntes que formen petits i més massius grups de galàxies, i porta a un parell tant properes que comencen a tirar-se unes a les altres. Aquest últim escenari pot tenir conseqüències extremes, amb parelles interactives de galàxies que sovint es distorsionen radicalment, es desgasten o es desencadena la seva destrucció, abandonant les seves antigues formes i fusionant-se per formar una sola acumulació de gas, pols i estrelles.

Podem veure en aquesta imatge del Telescopi espacial Hubble de la NASA/ESA, com la galàxia IC 1727, està interactuant actualment amb la seva veïna, NGC 672 (que queda fora de la foto). Les interaccions de la parella han desencadenat fenòmens peculiars i intrigants dins d'ambdós objectes, més notablement en IC 1727. L'estructura de la galàxia és visiblement retorçada i asimètrica, i el seu nucli brillant s'ha vist arrossegat fora del centre.

Clic per engrandir. Crèdit NASA/Hubble/ESA 

En la interacció de galàxies com aquestes, els astrònoms sovint veuen signes d'intensa formació estel·lar (en multituds d'episodis coneguts com a "esclats") i localitzen cúmuls estel·lars de nova creació. Es creu que són causats per l'agitació de la gravetat, la redistribució i la compactació del gas i la pols. De fet, els astrònoms han analitzat la formació estel·lar dins de l'IC 1727 i la NGC 672 i han descobert alguna cosa interessant: les observacions mostren que es van produir ràfegues simultànies de formació estel·lar a les dues galàxies d'uns 20 a 30 i de 450 a 750 milions d'anys enrere. L'explicació més probable d'això és que les galàxies són, en efecte, una parella interactiva, i que s'aproximen l'una a l'altre amb tanta freqüència que remouen el gas i la pols quan es passen molt a prop.

 

Ho he vist aquí.

Barcelona, 17 d'agost de 2017

No renunciarem mai a la pau, ni ens rendirem a la barbàrie. Amb tot l'afecte, respecte i solidaritat amb les víctimes: #NoTenimPor

Les tribulacions d'una bombolla de sabó

L'artista suís Fabian Oefner li agrada combinar l'art i la ciència "per demostrar que la bellesa està per tot arreu". I ho prova en aquesta sèrie de creacions fotogràfiques fetes amb bombolles de sabó. Obtinguts amb una càmera extremadament ràpida, ens mostren les seves deformacions amb un moviment d'aire, i fins i tot la seva explosió. Un moment fugaç que requereix tècnica i paciència.

Aquest artista gaudeix explotant (pràcticament) cotxes o creant formes evocadores amb la iridescència de substàncies olioses. També es poden veure les seves escultures de volums de color mitjançant l'eliminació de pols a les membranes dels altaveus. Per descobrir el treball de Fabian Oefner, podeu visitar el seu lloc web. També explica el seu treball a les conferències de TEDx.

Una bombolla de sabó amb forma de dent. Una lleugera corrent d'aire prové
de la dreta i distorsiona la fina pel·lícula iridescent.

 Un bolet volador? Una cèl·lula viva que es divideix? Una medusa abissal? 

 

 Malmeses per les turbulències de l'aire, les bombolles iridescents ens traslladen, per

 un moment a una escena estranya, capaç de nodrir la nostra imaginació.

La corrent d'aire xoca amb la bombolla de sabó. La fotografia ultra ràpida en captura

 el moment. De fet, va ser necessari tornar a començar centenars de vegades per 

obtenir aquesta imatge. 

 

 Deformada per la turbulència de l'aire, la bombolla de sabó s'ha obert 

àmpliament davant de l'objectiu de Fabián Oefner, oferint aquesta curiosa imatge,

que només existirà  durant una fracció de segon. Per a l'artista, aquesta imatge li

evoca la famosa pintura "El Crit" del pintor noruec Edvard Munch.

Per obtenir aquest imatge de l'explosió d'una bombolla, Fabian Oefner envia un xorro

d'aire i desencadena en el moment adequat, una explosió molt ràpida. Amb sort,

 la superfície esclata quan l'obturador està obert.

Fi del món... Tota la superfície de la bombolla esclata, i es fragmenta

en petites gotes que es dispersen a l'espai.

Ho he vist aquí
Crèdit de totes les imatges: Fabian Oefner

Un gran final per la Cassini; les darreres 5 òrbites de la sonda a Saturn

Ahir dilluns, la Cassini va començar una sèrie de cinc òrbites, la darrera de les quals la portarà a una gran capbussada final el 15 de setembre, que la farà desaparèixer al cor de Saturn. En apropar-se molt a l'alta atmosfera i als núvols, aquesta es veurà com mai no s'havia fet. La nau espacial, que va abandonar la Terra el 1997, utilitzarà fins la darrera gota de combustible per acabar el seu treball.

El capítol final del "Gran Final", la darrera fase de la llarga missió Cassini-Huygens, que va començar a l'abril, s'ha inaugurat aquest cap de setmana amb la primera de les cinc últimes òrbites al voltant de Saturn. Ahir dilluns, 14 d'agost a les 18 h 22 hores, la sonda de la NASA, inscrita en una trajectòria el·líptica, passarà a només 5.990 quilòmetres de la vora interior de l'anell i sobrevolarà les capes més altes de núvols del gegant gasós a una alçada d'entre 1.630 i 1.710 km.

A aquesta curta distància, la atmosfera és molt prima, però present. La nau espacial haurà de encendre els seus propulsors per mantenir el seu curs. Cassini conserva encara una mica de propel·lent (la hidrazina), que l'han de permetre realitzar aquests últims sobrevols abans de la caiguda final a Saturn el 15 de setembre. 

Cassini molt aprop de l'atmosfera de Saturn

Durant aquest gran final de la tercera extensió de la missió que va començar al voltant de Saturn el 2004, Cassini continua les seves observacions. Per als científics, és un bonus, no era gens segur, en el moment del llançament de la sonda el 1997, que aquesta estigués operativa fins el 2017. Està, fins i tot, a plena operativitat dels seus mitjans. El subsistema de captació d'imatges (ISS per Imaging Science Subsystem) analitzarà trets curiosos en l'anell D, com els que ja s'han observat com a resultats dels impactes de petits asteroides.

L'alta atmosfera de Saturn serà objecte d'una atenció especial. L'espectròmetre de infrarojos CIRS, (Composite Infrared Spectrometer) mesurarà les temperatures i capturarà els gasos, l'espectròmetre de masses INMS ( Ion and Neutral Mass Spectrometer) els analitzarà, tal com ho havia fet amb els plomalls d'Encelat, mentre que, simultàniament, el radar en mode passiu, observi l'atmosfera per identificar concentracions d'amoníac.

Reviu el pas de la Cassini entre Saturn i els seus anells

Aquest vídeo accelerat mostra tot el recorregut històric de Saturn que la sonda Cassini va completar el 26 d'abril. Va ser la seva primera immersió (de 22) en l'estret pas de 2.000 km entre el planeta i els seus anells. Des del vòrtex que cobreix el pol nord del gegant gasós, vam descobrir la diversitat del núvols de la seva alta atmosfera. Durant la visita, que va durar una hora, la sonda ha passat de 72.400 a 6.700 km d'altitud.

Ho he vist aquí
Pàgina oficial de la Missió Cassini

Pluja d'estels. No us perdeu els Perseids a partir d'avui !!

Serà pels voltants del 12 d'agost que l'activitat de la famosa pluja de meteors dels Perseids serà més intensa. Certament, aquest any la Lluna quasi plena farà que sigui una mica més complicat observar els meteors més febles, però si la pluja no és garrepa en boles de foc molt brillants, és un espectacle que no us heu de perdre, amb la família o els amics, entre 40 i 50 meteors per hora han d'esser fàcilment visibles.

Com cada any, la major part de la més famosa pluja d' estels fugaços tindrà lloc durant les nits del 11 al 12 d'agost i del 12 a 13 d'agost. A quina hora exactament? Segueix sent molt difícil de predir. Estigueu a punt per veure-ho per qualsevol lloc del cel.

Del 17 de Juliol i fins al 24 d'Agost, la Terra creua l'òrbita d'un gran corrent de pols deixat pel cometa 109P/ Swift-Tuttle, durant la seva òrbita que dura 133 anys.  També, els micrometeorits ja són visibles aquí i allà al cel nocturn durant diversos dies. Però serà al voltant del 12 d'agost, quan la densitat del núvol de grans cometaris serà més gran. Llavors serà possible observar entre 80 i 100 meteors per hora, que pintaran al cel línies brillants (amb una velocitat mitjana de 60 km/s).

La màxima activitat pot passar, com va ser el 2016, a on la taxa horària va superar fàcilment els 150 meteors per hora, per al delit dels observadors (incloent Amèrica del Nord). Al 1993, pocs mesos després de l'última visita del cometa més propera al Sol (periheli), la pluja es va convertir en un xàfec excepcional, amb més de 300 meteors per hora. El proper retorn del gèlid cos celeste per les nostres temperades contrades del sistema solar serà al 2126. Fins llavors, sense cap dubte, moltes més pluges ens sorprendran. 

Imatge artística del sistema solar i de les restes del cometa que la Terra creua
al llarg de l'any. El cercle blau és l'òrbita de la Terra. L'el·lipse blanca
i la multitud de punts blancs que l'omplen és la pols
deixada pel cometa 109P/Swift-Tuttle. © meteorshowers.org Ian Webster

Els 20 llocs més terrorífics del món

Després d'un temps tornem, i ho fem amb una entrada lleugera, i es que uns quants encara som de vacances, i creiem que tampoc cal escalfar-se gaire el cap.

Sou dels que us agraden les pel·lícules de terror i res no us fa por?. Doncs ha arribat el moment de posar-hi remei. Fantasmes, cadàvers, llegendes, venen des del núvol per aterrar a la vostra pantalla. En aquest post trobareu alguns dels llocs més esgarrifosos del món; hospitals psiquiàtrics, ciutats abandonades, presumptes suïcidis, etc.. Continueu llegint i descobriu-los, us hi atreviu?

1. Ossera de Sedlec

Situada a Kutná Hora a la República Txeca, es troba a la capella funerària de Tots Sants. 

Al 1348 la pesta negra va afectar a la zona durament i va causar l'enterrament de gairebé quaranta mil persones en una fossa comuna. Dos segles després, les tombes foren eliminades i els ossos serviren llavors com a decoració per a l'interior de l'església. L'obra es va acabar al 1870 per un artesà anomenat František Rint.

 

2. Sanatori de Beelitz-Heilstätten

Es troba aïllat al bosc al sud de Potsdam a Alemanya.

Format per una seixantena de cases en un recinte de 200 hectàrees, que va ser construït al segle 19 per fer front a l'epidèmia de tuberculosi. Tancat des de l'any 2000, s'ha convertit en un lloc ideal per a les persones que busquen llocs esfereïdors. Les seves diferents sales abandonades, les seves degradades parets, la seva atmosfera mòrbida també s'ha utilitzat per a rodatges de pel·lícules com ara "Valkyrie" i "El pianista". 

3. Església de Sant Jordi

Construïda al segle XIV a Lukova a la República Txeca.

Al 1968, el sostre es va ensorrar durant un funeral matant a 32 persones. Des d'aquell dia l'església va romandre abandonada pensant en una maledicció, no acollint a ningú des de llavors. Va estar amenaçada amb la destrucció abans de ser rescatada per un artista, en Jakub Hadrava que va decidir instal·lar-hi 32 "fantasmes" en homenatge a les víctimes.

La por s'havia endut a la gent, però ara, i gràcies a aquesta peculiar obra, tornen a tremolar. 

4. Catacumbes de París

És el terme utilitzat per nomenar a l'ossera municipal, que es troba a vint metres per sota de la superfície al districte 14 de París i que el seu origen està en les antigues pedreres.

Es transforma en ossera municipal al segle XVIII, amb el trasllat de les restes de prop de sis milions de persones. Malgrat que mai van servir oficialment com a lloc d'enterrament, van prendre després el nom de "catacumbes" per la seva similitud amb la necròpolis subterrània de l'antiga Roma.

5. Mercat de fetitxes

El mercat dels fetitxes es troba a Lomé, capital de Togo, al districte de Akodessewa.

Sou afeccionats a la bruixeria o als fetitxes del vudú? aquí està el vostre lloc! Un mercat aterridor, amb diversos productes a la venda per practicar la màgia..... negra.

 

 6. Turó de les creus

A prop de la ciutat de Siauliai al nord de Lituània.

Aquest turó és un lloc de peregrinació, les primeres creus es van col·locar al segle XIV. Després amb el temps, moltes més creus, crucifixos, escultures, estàtues de la Mare de Déu i d'altres, van ser fetes i dutes pels pelegrins catòlics.

7. Les mòmies de Kabayan

Situades a les Filipines, en diverses coves en una muntanya a la província de Benguet.

Pertanyen a la tribu Ibaloi, podeu anar a visitar aquestes increïbles mòmies igual de boniques que aterridores. Segons els investigadors, daten del segle XII i en algunes d'elles es poden percebre encara bells tatuatges.

 

8. Cova Actun Tunichil Muknal

Eus aquí una barreja perfecta de paradís i d'infern. Situada a la costa del Carib, a Belize, entre Mèxic i Guatemala.

Acompanyats per un guia, a peu i al voltant d'una hora caminant per la selva abans de trobar-vos davant d'aquesta cova sagrada pels maies durant segles (250 a 490 D.C.).

Només una part està oberta al públic, però representa un passeig de gairebé 3 hores durant les quals es descobreixen molts tresors com la ceràmica maia, escultures o la "noia de vidre" un esquelet gairebé intacte.

 9. Catacumbes dels caputxins de Palerm

Situades a Palerm, a l'illa de Sicília, aquestes catacumbes alberguen cossos que han estat objecte de tasques de momificació.

Al segle XVI, el cementiri del convent dels caputxins s'estava quedant sense espai. Llavors, per solucionar el problema de la manca d'espai va ser construïda aquesta famosa cripta, que ara inclou prop de 8.000 mòmies, la majoria daten del segle XIX.

10. El Metro abandonat

Construït parcialment, es troba a la ciutat de Cincinnati, a l'estat d'Ohio, als Estats Units, aquest projecte mai ha vist la llum.

Executada l'obra al 1920, la xarxa està formada per una sèrie de túnels subterranis i estacions en desús a la ciutat, ideal per trobar un ambient vampíric! (i alguna que altra rata).

11. Ciutat fantasma de Prípiat

La ciutat de Prípiat aixecada el 1970, a Ucraïna, es troba a 3 km de la central nuclear de Txernòbil.

Aquesta ciutat, nascuda gràcies a la central nuclear, va acollir a un gran nombre dels seus treballadors. No obstant això, després de l'explosió de la central, la ciutat va ser evacuada amb urgència i roman abandonada i amb accés restringit des de llavors.

Ja vaig parlar de Prípiat en aquesta entrada anterior.

12. L'Illa d'Hashima

Aquesta és la nostra segona ciutat fantasma, aquest cop però en una illa, situada a vint quilòmetres al sud-oest de Nagasaki.

Construïda a partir del descobriment d'un jaciment de carbó el 1887, la ciutat va ser abandonada el 1974 després de la finalització de l'activitat minera.

13. Antic cementiri jueu de Praga

I sí, estem de tornada altra vegada a la República Txeca. Aquest cementiri, està ubicat a l'antic barri jueu de Josefov al ben mig del casc antic de la ciutat.

Durant tres segles, del 1478 al 1786, va rebre gairebé dotze mil tombes, entre elles algunes de famoses, com la del filantrop Mordechaj Maisel, el matemàtic i astrònom David Gans o el Gran Rabí de Praga, David Oppenheimer.

14. Els taüts suspesos de Sagada

Continuem amb cementiris, però aquesta vegada, els taüts no s'enterren, es pengen!.

A Sagada, a l'illa de Luzón a les Filipines des de fa 2000 anys, tenen el costum de penjar els taüts als penya-segats. Aquesta pràctica es basa en la creença d'apropar els esperits dels seus avantpassats i evitar que els cossos siguin menjats pels animals salvatges.

15. Buzludzha, el monument abandonat

També anomenat Casa del Partit Comunista Búlgar, aquest lloc és una antiga sala de conferències, que es troba a Bulgària, a pocs quilòmetres al sud de Gabrovo.

Construït sota el règim comunista de la República Popular de Bulgària, va ser el lloc de l'última batalla entre els búlgars i els turcs.

Abandonat a la seva sort, va ser al 2011 que el govern va ser conscient del seu patrimoni i va declarar: "Anem a deixar que ells se n'encarreguin, perquè pensem que un país que no respecta el seu passat i els seus símbols no té futur", després d'haver-lo donat el Partit Socialista búlgar (BSP).

Però des d'aquell dia, el PSB i l'Estat no han assolit encara un acord sobre el projecte de renovació del Monument Buzludzha.  

16. Hospital Militar de Cambridge

Situat a Anglaterra, va ser construït el 1878 i es va tancar el 1996 degut als alts costos de manteniment i a la presència d'amiant a les seves parets.

Després d'atendre a molts soldats durant les diverses guerres de la seva època, avui dia s'utilitza per al rodatge de pel·lícules de terror o com a desafiament per a qualsevol que vulgui visitar-lo sol de nit.

  
17.  Capella dels ossos d'Évora

Situada a Portugal, aquesta petita capella interior és un dels més famosos monuments d'Évora.

Va ser construïda al segle XVI per un monjo franciscà que volia portar als seus germans a la contemplació. S'estima que per fer aquesta feina, es van utilitzar més de 5000 esquelets de cementiris de les esglésies del seu voltant.

18. Hospital psiquiàtric abandonat

Si aneu a visitar la ciutat de Parma, a Itàlia, no deixeu de visitar aquest hospital mental abandonat des del 1978.

De fet, al 1872, el palau es va convertir en un hospital psiquiàtric per donar cabuda als pacients de la província de Parma.

Després del seu tancament, l'artista Herbert Baglione va treure profit d'aquest estrany lloc per donar ales a la seva imaginació, mitjançant les seves sorprenents pintures.

19. L'Illa de les Nines

Si sou una d'aquelles persones que tenen por de la pel·lícula "Chucky, el ninot diabòlic", llavors el vostre malson pot ser que es faci realitat.

A la zona de Xochimilco al sud de la Ciutat de Mèxic, s'explica una història de fantasmes sobre l'ofegament d'una nena. Als anys 50 del segle passat, un home anomenat Don Julián Santana Barrera va decidir recollir nines per penjar-les de les branques dels arbres per apaivagar l'esperit d'aquesta noia.

El 2001, l'home va ser trobat ofegat a l'edat de 80 anys. Potser l'esperit de la nena li va dir que ja n'hi havia prou?. Sigui el que sigui, la veritat es que l'indret fa certa angunia.

20. El Bosc Aokigahara

Acabem l'entrada amb un indret estrany, conegut amb el sobrenom de "bosc del suïcidi", el trobem al Japó aprop del Mont Fuji, i des del 1950 hi ha un nombre inusualment alt de suïcidis en aquest bosc. D'acord amb les xifres, es considera que al voltant de l'1% dels suïcidis ocorren en aquest lloc amb un registre de 376 persones el 2006.

Això va inspirar moltes pel·lícules, com "The Sea of Treess" de Gus Van Sant o "Ki no Umi" de Tomoyuki Takimoto.

Ho he vist aquí